domingo, 26 de mayo de 2013

Importància família: Models i pel·lícula


Bon dia de nou!
En l’entrada d’avui tractarem sobre diversos aspectes relacionats amb la família, i que tenen gran influència per  als infants. La setmana passada, tractarem de definir aquest terme. Però amb aquesta, el meu objectiu és explicar-vos, per una banda el contrast o diferències perceptibles entre els dos models de família establerts per Giorjo Nardonne i Mauro Bolmida en la lectura: Retrato de dos modelos de familia , i per l’altra banda reflexionar sobre la pel·lícula “Un lugar donde quedarse”.
Per començar, m’agradaria explicar que des del meu punt de vista, un model de família o un altre ve determinat per les situacions i característiques d’aquesta. És a dir, esmentant que la família és el primer agent socialitzador del nen, i el qual marcarà les conductes i la manera de reaccionar davant les diferents situacions de la vida.
Per tant, com a futures mestres, hauríem de conèixer les diferents tipologies que n’hi ha. Penso que estudiar-les ens ajudarà a fer-nos una idea del que serà quan ens trobem davant d’algun d’aquest tipus. (En l’anterior entrada, s’esmentà algunes de les que sorgien degut a les condicions socials, econòmiques o  psicoafectives).
Però les que ens centrarem en aquesta ocasió seran els models hiperprotectors i el model demòcràtic-permissiu.
A simple vista, que penseu que són molt diferents o al contrari, que es caracteritzen per la similitud en molts dels factors i condicions que les configuren? A continuació, es desvetllarà el “misteri”.
Bromes apart, per a que l’entengueu, ho explicaré de la manera més senzilla que pugui.
En primer lloc, tenim el model hiperprotector:


IDEES MÉS SIGNIFICATIVES
-          Limitació  de l’autonomia per part dels pares i que es creï una excessiva dependència de l’agent socialitzador primari.
Segons la lectura, ”Le transmiten un mensaje de que no puede resolver autónomamente ningún problema, y el chico empieza a comportarse como si esto fuera cierto”.
D’aquesta manera, els pares estan limitant als fills la resolució dels seus propis conflictes, i per tant, quan aquests pares no es trobin disponibles, el petit,  possiblement no sabrà que haurà de fer, ja que no se li ha estat permès desenvolupar-se autònomament.
A més, penso que també es redueix la possibilitat de maduració personal. Amb això, vull dir que són amb les experiències viscudes, amb les quals ens fem més autònoms, lliures, i “aptes” per a la vida futura. Tot un camí, que ha de començar de manera progressiva, sempre tenint en compte l’edat i el ritme maduratiu dels infants.
Oportunitat de superar situacions conflictives.


-          Els progenitors es posen en la situació dels infants i els sobreprotegeixen:
Abans de començar a explicar, em faig la següent pregunta: què entenem per sobreprotecció? Es tracta de no deixar créixer  a l’infant, “tancant-lo a casa” o mantenir als fills lluny de la realitat en la que es troba immers? Quins són realment els límits “perfectes o adequats”? N’existeixen d’adequats per a un individu?
La sobreprotecció, l’entenc com aquelles conductes que limiten l’autonomia, i les quals no venen clarificades per l’establiment d’unes normes fixes. 
El fet que aquesta educació per part dels pares, sigui tant clara i depenedent, provoca que satisfacin de manera incondicional a les demandes i necessitats “bàsiques i necessàries” dels fills. Ho he escrit entre cometes, perquè considero que en molts dels pares succeeix que intentar suplir les necessitats afectives i emocionals dels infants amb la compra indiscriminada d’un objecte.
Des de la meva perspectiva, penso que no inclou únicament aquest aspecte, sinó que també té en compte la limitació de la realització de tasques, i per tant, de responsabilitats. I com a conseqüència, de normes i d’oportunitats de fer la seva vida.
Poso d’exemple, realitzar les tasques de casa. Si els pares, sempre les realitzen, el nen no assimilarà i no entendrà perquè ho ha de fer ell/a si les els altres. Segurament pensarà: Per què hauré de malgastar temps fent alguna cosa que els pares/amics/companys ho fan per mi?
Lliures de la dependència



M’agradaria incloure un article de Mercedes López Lucas.  Que ja només amb veure el nom et crida l’atenció i el qual em pareix molt clar per a exemplificar aquest model de família:  La familia sobreprotectora: quiéreme ... pero no tanto.


-          Els pares permeten el lliure control de la vida dels fills/filles, com a conseqüència d’això, aquests no es troben disposats i motivats a desenvolupar tasques de manera autònoma. 

 Un fill, el qual els seus pares s’han basat en el model hiperprotector, pot ser trobi a faltar l’oportunitat de realitzar activitats sols.
I per tant, és en resum el que ens diuen Nardonne i Bolmida “a través de los padres vas a tener todo lo que desees, con independencia de lo que hagas o de los resultados que obtengas”
És  a dir, que si no se li permet a l’infant, aprendre dels errors i de les experiències. Arribarà un moment en el que per a desenvolupar la tasca més senzilla, com pugui ser, vestir-se, serà incapaç de fer-ho.
En moltes ocasions, considero que a lo millor no és que l’infant no les desitgi fer (les tasques) sinó que té assimilat aquest patró de conducta. M’explico, si un nen veu que el seu pare no s’implica amb les tasques de l’habitatge, i aquest no responsabilitza al fill  per  a que les faci, en un futur possiblement desembocarà amb que el nen no vulgui fer res sense el suport dels altres.
-          L’incompliment de les normes no reporta ninguna sanció ni ninguna conseqüència negativa per a la conducta de l’infant.
En el model hiperprotector, el fet que un fill incompleixi les normes (predeterminades en primera instància pel nucli familiar), no reporta ninguna conseqüència negativa per a ell. Motiu, pel qual suposo que això generarà a la llarga, acomodació, és  a dir fer el que els petits vulguin i en el moment que ho desitgin.
Realment considereu que és viable i eficaç pel nen? Eduquem, així,  a un fill/a per a la preparació de la vida futura i amb possibilitats de supervivència?
El fet de donar tot fet, suposa “et donc totes les normes però si no em fas cas no passa res, ja que nosaltres mateixos (els pares) t’ho solucionem”.

-          La imatge del nen queda “invisibilitzada” degut a l’excessiva sobreprotecció.
El fet que el nen no desenvolupi les seves potencialitats i coneixements, provoca que aquest no tingui un paper quasi marcat en la família, donant com a conseqüència que passi  a estar invisible per la resta de membres.
Trobo que no és agradable arribar a casa i trobar-se una situació com aquesta. Per tant, el que totes les persones necessitem és una bona i profunda reflexió sobre les mesures que establim als fills. Ja que hauríem de formar part del mateix nucli, compartim moments, experiències, noves riqueses i aprenentatges i sobretot som visibles per a tots els membres de la família en qualsevol moment.

CONSEQÜÈNCIES D’AQUEST MODEL:
-          No es coneixen les normes, patrons, límits i estratègies oferides pels pares. 
Davant d’un model en el que el nen no té autonomia per a realitzar i desenvolupar les seves habilitats socials, intel·lectuals, requereix profunditzar en el motiu pel qual passa d’aquesta manera. Per què pensem que al nen s’ho tenim que deixar tot fet? El beneficiem?
Moltes vegades, són els mateixos pares que no es centren en compartir i expressar els límits.
Per tant, amb el model hiperprotector, els pares no han establit amb total seguretat el que ells volen transmetre, i així, ens acostem a la visió d’uns pares amb por al fracàs dels seus fills. Retornant així a una visió d’infància invisibilitzada, és a dir, que els petits no tinguin la capacitat de realitzar coses per si sols.
-          Dificultat de l’infant per  a enfrentar-se a situacions de la vida quotidiana en la que sigui necessari la seva intervenció.
Una de les conseqüències d’aquest model és la limitació a l’hora de posar en pràctica els seus esquemes i experiències viscudes.
En la meva opinió, s’ha de permetre als fills que configurin la seva persona. Tal i com he dit en entrades anteriors, les experiències viscudes són repercutides en un futur, en molts dels àmbits de la vida: afectiu, social, intel·lectual, entre altres.
La base de tot vincle parteix de la comunicació.
A continuació, us deixo un quadre amb les característiques i les conseqüències que reporta aquest model en la imatge del nen.


 
Abans d’acabar amb aquest model de família, m’agradaria incloure un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció i que ha aparegut com a notícia en diversos diaris:
-          Una educació hiperprotectora pot intervenir com a factor generant del desenvolupament i del tractament del trastorn psicològic de l’anorèxia.
D’aquí la importància de que totes les conductes que influeixen als infants en el present o en el passat poden ser un clar factor generant en el futur. Ja que la manera en que una persona ha estat educada influeix en la imatge que un mateix es dóna. Moltes vegades, buscant la seva pròpia felicitat (pares) sense atenir la dels fills.
"Muchas veces, los padres hiperprotectores creen que un hijo bien educado equivale a un hijo siempre feliz y no soportan ver la más mínima manifestación de tristeza, cuando, a ciertas edades, es algo natural", ha señalado Cava.

Després de parlar del model hiperpermissiu, passaré a explicar el democràtic- permissiu.
 
IDEES MÉS SIGNIFICATIVES
-          Desaparició substancial del concepte de disciplina. Família = amics

. Abans d’acabar amb aquest model de família, m’agradaria incloure un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció i que ha aparegut com a notícia en diversos diaris:
-          Una educació hiperprotectora pot intervenir com a factor generant del desenvolupament i del tractament del trastorn psicològic de l’anorèxia.
D’aquí la importància de que totes les conductes que influeixen als infants en el present o en el passat poden ser un clar factor generant en el futur. Ja que la manera en que una persona ha estat educada influeix en la imatge que un mateix es dóna. Moltes vegades, buscant la seva pròpia felicitat (pares) sense atenir la dels fills.
"Muchas veces, los padres hiperprotectores creen que un hijo bien educado equivale a un hijo siempre feliz y no soportan ver la más mínima manifestación de tristeza, cuando, a ciertas edades, es algo natural", ha señalado Cava.

Ens impulsem, ens ajudem uns als altres.

-          Les normes són discutides pels membres del grup.
Una de les característiques d’aquest model és  l’establiment de la comunicació com a mitjà de transmissió i d’acord en les normes de la família, sent aquestes pactades entre tots els membres.
Encara que per  a mi, el principal problema és el mode de solució dels continus conflictes que es produeixen, que és la discussió i el canvi de les normes. Realment canviant-les contínuament, s’estableix un patró de conducta i de normes dins de l’àmbit familiar? Trobo que, és una manera de generar-lis certa inseguretat emocional, massa confiança i massa autonomia.
Si a tot el que els infants ens diuen afirmem amb un si, al trobar-se en un altre context, quina seguretat lis estaria oferint?
És aquí on podem parlar de que els progenitors comencen a perdre l’autoritat al voler canviar les normes, sent, per tant, una mica contradictoris. 

-          Els fills són assimilats com uns tirans, en el sentit que són ells el que aconsegueixen tots els objectius i propòsits, únicament amb per mitjà de la parla (continua discussió).
CONSEQÜÈNCIES
-          Acostament fills-pares, al saber que s’arribarà a un acord amb les normes.
-          Difícil establiment de les relacions interpersonals dels nens.
Es produeixen dificultats de relació, ja que són els nens coneguts com “fills de papa” en el que tot el que vols, tot ho tens.
Incoherència que ve marcada, possiblement, per la dificultat dels pares per establir les normes.
A continuació, us deixo un vídeo d’uns dels capítols que s’està retransmetent en la televisió en l’actualitat:


 
A continuació, us deixo un quadre-resum de les característiques i conseqüències del model  democràtic- permissiu:



Pel que he vist en quant a les característiques d’ambdós models, m’he pogut adonar que els dos ofereixen objectius semblants però el procés per arribar-hi és diferent. Aquest objectiu, és buscar la satisfacció i el benestar  dels fills per sobre de tot.
Però d’aquesta manera, estaríem “consentint” als fills, ja que no els hi establim les normes fixes, hauríem d’intentar crear bons vincles afectius, buscant el seu calor (afectiu)  i humà.
Considero que els models de criança amb els que t’han cuidat, es troben molt relacionats.  Ja que si a la teva mare, posem el cas,  li han permès tot el que ha volgut i al pare no li donaven l’oportunitat de parlar ni d’expressar-se, seria freqüent que al seu fill intentessin trobar un equilibri entre les dues.
El que sí que tinc molt clar és que és molt difícil trobar el model de pares “perfectes”.   Penso que la perfecció ha de començar des de l’interior d’un mateix. Uns pares que ens escoltin quan tenim un problema, ens acullin quan necessitem afecte, i al mateix temps que ens doni unes normes i unes pautes per a la vida, facilita i genera una bona autoimatge a l’infant. Aspectes que poden semblar fàcils de tenir en compte, però que en la seva complexitat no ho és.
Per consegüent, dir que he trobat que aquests dos models són dos pols clarament distints. I en el que els extrems no solen ser gens bons.
Per tant, com a família, ens queda intentar, basar-nos en la situació  del moment que tenim al davant, tenint empatia per  a l’infant, sense que això implica l’anulació de la figura de l’infant (ni dels pares).


Tractant sobre les famílies, a classe varem veure una pel·lícula anomenada Un lugar donde quedarse. En primer lloc, us explicaré un resum de la història i a continuació, prosseguiré amb la reflexió d’aspectes relacionats amb la pel·lícula.
Un lugar para quedarse, ens explica la història d’un home i d’una dona (una parella), els quals van a ser pares d’una criatura, i en el que tenen por per a l’educació que li poden donar a aquest.
Per aquest motiu, els dos recorren molts quilòmetres per a conèixer diferents famílies que lis influiran de manera decisiva en el seu objectiu.
En primer lloc, decideixen visitar a una amiga de la dona protagonista, la qual basa l’educació dels fills amb la crítica als fills, donant com a raons que aquests no s’adonen compte del que se lis diu.  Per lo que se lis està oferint una mala educació i no són un bon model per als petits.  La parella protagonista s’adona que aquest no és el tipus de família que tenien pensat formar en un futur no molt llunyà, ja que els fills se’ls ha  de respectar i tractar amb les millors condicions: d’afecte i seguretat.
Després d’això, decideixen viatjar amb el cotxe, fins una altra ciutat, i visiten a una altra família. En la que basa la seva educació amb l’afecte del fill: sostenint-lo sempre en els braços de la mare. Limitant per tant, els propis interessos dels fills, sense atenir-se a les seves emocions i als seus punts de vista. Després d’adonar-se d’aquests aspectes, la família protagonista veu que aquest tampoc és el model que volen transmetre als fills.
Per consegüent, el germà del futur pare, es separa, i aquest té una filla. Aquest fet es retransmès com que la mare ha realitzat un viatge molt llarg. Aspecte que limita la confiança entre els progenitors i els fills. I els futurs pares, decideixen optar per contar-li un conte explicant-li aquesta situació.
A partir d’aquest moment, la parella s’adona de que cap dels llocs que han visitat, és adequat per a la família, pactant entre els dos membres que el més important és la incondicionalitat, la comunicació, la seguretat en un mateix i l’amor entre els membres. Situació que mancava a la resta de família que visitaren. Moment que es senten segurs i preparats per a formar la seva vida familiar, i opten per retornar a la casa a on la dona visita quan era més petita.
Aquesta pel·lícula ens dóna una moral molt clara: el millor model de família té com a base  un mateix.
A continuació, explicaré aspectes que m’han fet reflexionar sobre aquesta pel·lícula:

·         En primer lloc, crec que aquesta pel·lícula ens explica de manera molt clara que la base de les famílies està en la comprensió i en la valoració de tots els membres.
És important, que cadascun dels membres senti que pertany dins d’un nucli, i que ja des de  la formació d’un nadó, s’ha de fer sentir aquest sentiment, sentiment de proximitat.
En moltes ocasions, tendim a realitzar les mateixes conductes i models que els nostres pares ens han educat. Això pot ser degut a la seguretat que aquests en el seu moment els hi ha ofert. D’aquí em pregunto: Fins quin punt és bo que els pares imitin el model els quals els han educat?  La meva resposta és que sempre depèn del mode en el que ho facis.
Tot això, es veu reflectit en la preocupació o la no preocupació per part dels  avis dels nens (en la pel·lícula es centra en aquest aspecte). Avui en dia, molts d’avis desenvolupen la tasca de pares, ja que la jornada laboral dels pares produeix incompatibilitats en la criança i en l’establiment de normes.
 
A continuació, us deixo un vídeo que parla sobre la funció important que estableixen avui en dia els avis.



És important, per tant, saber que tenir un fill no és com tenir una joguina al qual cuides i que després no li fas més cas i el deixes de costat. Implica tota una sèrie de responsabilitats, de dedicació, d’establiment de llaços afecció o de  rols clars i concisos, entre altres aspectes.
Totes les persones som diferents. 

Tot això, reporta que els pares puguin sentir que ser pare no és gens senzill. Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació, ja que a l’hora de ser-ho, anem aprenent amb la pràctica, basem amb l’error com a base de l’evolució. Ningú ens ha ensenyat a ser pares, com ho hem de fer, quins aspectes hauríem d’atenir per a centrar-nos en els infants. I en la pel·lícula es mostra que els pares tenen certes pors i inseguretats a no fer bé de pares.

·         En segon lloc, atenir a l’educació dels fills implica començar per plantejar-se  i per preocupar-se de les seves necessitats bàsiques. Per aquesta raó, tal i com ens diuen Chelo López i Toñi Mafé, en l’article Educar en la responsabilitat,  cal tenir en compte quatre nivells de responsabilitats, de manera que així podem crear en els fills, un sentiment d’implicació i d’autonomia:  


Fer sentir a l'infant que és responsable, que té responsabilitats (i dret de vot i de parlar), pot prendre responsabilitats davant d’una situació i que això li produeixi sers una persona responsable, produeix una gran satisfacció personal. 




I per tant, es resumeix en el que Howard Gardner afirmava: 

“El propósito de la  educación es lograr que los niños quieran hacer lo que deben hacer”.

Per tant, com a futures famílies, caldrà partir d’una profunda reflexió que tingui en compte l’infant, el que ell sent, tinguin tots dret de veu. Tot atenint i coneixent-se a un mateix, tenint empatia per l’altre. També, pot generar, que els pares sobreprotegeixin els infants en excés, limitant-li que es desenvolupin. I com a conseqüència, que tinguin por a expressar segons quines emocions.
Un vídeo de la psicòloga Alicia Banderas, dóna un exemple i unes pautes molt clares a una mare que tendeix a la sobreprotecció del seu fill.
 



 
Com a conclusió final, dir que el paper que realitza la família, amb l’establiment de certes normes, amb l’educació que li donen es veurà reflectit en la imatge i les conductes de l’infant.
La imposició no suposa aprenentatge, si no es realitza de manera conjunta amb l’infant. Per tant, considero que l’infant i els progenitors són dues peces d’un puzle que cal acabar d’ajustar, i en el que l’objectiu és saber trobar la peça que més s’ajusta.

Alicia.